El Pregó de Carnestoltes: "Inventari d'esquerdes, taques i regalims de Catalunya"

¿Què és Catalunya? Què ens identifica arreu del món com a país i cultura amb una identitat pròpia i diferencial de la resta de nacions i cultures del planeta?. .

I encara més preguntes... tenim una cultura i trets prou diferencials com per conformar una identitat única amb el que avui s'acostuma a definir i acceptar com a nació? Són aquests elements diferencials prou sòlids i estem disposats a defensar-los com per consolidar la idea sobirana de Catalunya?
.
LES ESQUERDES DE CATALUNYA VISTES DES DE FORA

Des de fa més de 5 anys visc fora de Catalunya, a Panamà i Veneçuela. Des de la distància física em sento alliberat del clima enrarit i les manipulacions que envolten la vida política i el conflicte inacabable dels catalans i els espanyols.
.
Observo el nus ideològic i l'infèrtil terreny de combat on es baralla el catalanisme en els inicis del nou mil.lenni i penso que estem perdent la guerra de les idees nacionalistes catalanes per cansament, manca de resultats concrets, un pas endavant i tres enrere que ens ofega l’alè i les il.lusions. El més greu és que no podem confiar en la nostra classe política ja que sols ha demostrat incapacitat o, pitjor encara, un pragmatisme maquiavèl.lic que s’aprofita del cor dels catalans per mantenir les seves parcel.les de poder.

.

Si a això hi sumem la repressió ideològica del centralisme de l'estat espanyol, amb uns recursos intel•lectuals que fan plorar, ens segueixen portant -i ens hi deixem endur- al terreny de debat barruer que més els convé, per seguir alimentant el monstre del català insolidari i com a enemic que justifica la idea superior de l'estat espanyol, l'espanyolitat com a bé suprem i la catalanitat com a causa marginal d'uns inadaptats crònics.

.

Malauradament, la reacció comuna dels compatriotes davant d’aquesta pressió mediàtica és un envalentiment inicial per a la discussió però que, quan puja de to i genera amenaces punitives des del poder central, llavors reculem, abaixem el cap i parlem amb la boca petita com els nens que saben que el pare els ha descobert una malifeta i moderen el seu comportament tot esperant un càstig condescendent.

..
Som ingenus o covards? No tenim estratègia? O no sabem el que volem ni com aconseguir-ho? Si seguim així, els acabarem per donar la raó i haurem de reconèixer que som espanyols de provincia que la seva forma "d'espanyolisme" és la negació o posada en dubte permanent de la pertinença a un suposat bé comú?... Sembla que som la carn de canó que li regala als castellans arguments i calers per sostenir la idea d’Espanya... Si les coses segueixen així, quin trist paper tenim reservat els catalans!!!!!

.
LES TAQUES DE LA CATALUNYA D'AVUI, UNA RESPOSTA ALS FETS DE LA HISTÒRIA
.
Aquesta confusió permanent del camí que hem de fer els catalans és fruit d'una resposta inconscient a la genètica cultural que els catalans hem assimilat des de la humiliació borbònica de fa poc més de 10 generacions?.

.

A voltes penso que per les circumstàncies dels esdeveniments europeus del segle XVIII en endevant potser era irreversible acabar formant part de quelcom que es podria dir Espanya, però sens dubte hauriem preferit un entorn d'estat plural més semblant al model de la República d'Italia o al federalisme alemany. Els castellans es van rendir interessadament als absolutismes i nosaltres sempre varem tenir ideologies socioeconòmiques d'un altre tarannà. La Solució al conflicte del 1714 va ser tan radical i feridora que això ens fa incompatibles des de llavors i el nostre encaix és una tragicomèdia que cada dia genera fets absurds.
.
Els detractors i els “negacionistes” del nacionalisme català argumenten sovint que vivim de l’esplendor medieval i ens menyspreen perquè cerquem la justificació nacional en el periode feudal, és indubtable que va ser l'origen de molts factors d'identitat diferencial, entre altres, la força de la nostra llengua com a vehicle, i en això no som gaire diferents de la majoria de nacions d'Europa, inclosos els castellans. Hem d'apreciar aquell període com a forjador d'una manera d'entendre les relacions de poder en la societat catalana i el pactisme entre institucions que ens fa diferents com la nit i el dia amb el “calla i menja” castellà..

.
M'agrada més pensar que els que avui lluitem per Catalunya no tenim que anar tan enrere en la història. Estem influenciats pels esdeveniments del segle XIX: l'esgotament del model castellà amb les desfetes imperialistes a Amèrica mentre creixia la industrialització de Catalunya. La feblesa mal administrada de l'estat espanyol i la tradicional capacitat d'empenta dels catalans ens va permetre guanyar gran part del terreny perdut..

.

El renaixement del sentiment d'orgull patriòtic i cultural per Catalunya després de la decadència iniciada a partir del 1714, no és per tant ni un caprici ni un producte artificial creat al laboratori, com volen fer entendre els nostres detractors. És la conseqüència de la llei del pèndol i canvi de torn de la prosperitat peninsular el que ens va permetre reivindicar amb força el nostre paper històric i social negat per la força des del Decret de Nova Planta. Els intel.lectuals, artistes i polítics de la renaixença els hauríem de distingir com a herois de la pàtria ja que som hereus de la seva valenta tasca reparadora. Ells varen refundar Catalunya i varen posar les bases de la moderna concepció de l’orgull nacional.

.

Un sentiment del que en som hereus legítims i del que n’hem d'estar tan o més orgullosos com el sentir patriòtic d'un holandès, francès o inclús d'un panameny amb poc més de 100 anys de nació, o els veneçolans, colombians, mexicans, xilens, argentins a punt de fer el 200 aniversari de la seves Repúbliques.

..
EL REGALIM DEL CATALANISME ÉS EL SEU SENTIT DE CULPA

..
D'on neix l’auto repressió que impedeix acabar de fer la feina i veure'ns lliurement com a catalans al mirall del nou mil.lenni? Indubtablement la resposta és molt complexa, però en gran part neix en els nostres avis per la forma com varen pair un imposat sentit de culpabilitat en els anys de repressió i revenja de la dictadura franquista. Sens dubte la nostra societat va pagar un preu altíssim pels greus errors estratègics comesos a la II República en el marc d'una Espanya que trontollava per les disputes radicals entre esquerres i dretes.

.

Des de la restauració de la democràcia, tampoc ens ajuda gaire la forma com ha evolucionat l'estat espanyol en democràcia ja que la classe política ibèrica, lluny de trencar els paranys de l’autocràcia, ha evolucionat sols en part i s'ha fet seva la ideologia unitaria del franquisme com a forma de construir identitat espanyola on les reivindicacions nacionalistes es justifiquen com a immorals, antiquades i fruit de formes de pensament provincianes amb ocultes raons econòmiques. Si, a més, hi sumem la idea de l'interès comú d'enfortir Espanya en el marc de la comunitat econòmica europea, ens obliguen a creure que no podem sobreviure sols en la garbuix de lobbys polítics de Brusel.les i Strasbourg on sembla que es decideix el futur de tots.
.
La terrible conclusió a la que arriba aquest compatriota es que sembla que preferim viure la vida somniada que ens ofereix el "Matrix" ibéric, , despertar i passar a l'acció directa ens fa molta més por que seguir en una realitat virtual on anem trampejant i suportant el menyspreu com a mal menor. És per aquest motiu que a Amèrica em sento a l'exili polític en ple segle XXI però, a la vegada, vivint amb intensitat i sense cadenes els sentiment nacional, sense el derrotisme, pessimisme i sentiment permanent de boicot cap a les nostres ànimes d'aquells que ens necessiten com a presoners per seguir finançant el seu estat "perfecte".

.

Serà que necessitem sortir de casa per veure la profunditat de les nostres esquerdes, taques i regalims per començar a posar-hi remei? O preferim pensar que aquest text és una mena de pregó del Carnestoltes d'aquest blog? Si és així, demà dimecres de cendra aquestes paraules de comediant s'enterraran amb la sardina per endinsar-nos amb obediència a la llarga quaresma de cada any...